Turismofòbia i hipocresia

 La creixent turismofòbia s’ha de prendre seriosament perquè ens juguem massa per a deixar-ho estar i qui dia passa, temporada empeny. Quan la població canària, eivissenca, mallorquina o catalana es queixa i fins i tot surt al carrer a manifestar-se és que el grau de cansament de la gent ha traspassat tots els límits. Quins són els problemes que generen aquesta oposició al turisme massiu? Doncs el preu de l’habitatge, tant el de lloguer com el de compra, la pèrdua d’identitat dels barris i un monocultiu turístic que genera altes rendes per al capital però baixes rendes per al treball. Són realitats inqüestionables que hem de combatre i solucionar. Ara bé, a parer meu hi ha massa pinzellada gruixuda, massa hipocresia. Des de quan els gironins i d’altres europeus han pogut fer vacances? A partir del desenvolupament dels turoperadors, els càmpings i ara les plataformes d’habitatges turístics com Airbnb. Quan els gironins o la resta d’europeus van començar a viatjar massivament en avió? Des del moment que van arribar les companyies de baix cost. Abans era una raresa reservada a comptades ocasions per a les classes modestes. L’alternativa real a prohibir el turisme de masses és que la majoria de la població es quedi a casa i reservar les vacances a una elit privilegiada, com va ser així fins als anys seixanta a Europa occidental i bastant més tard a casa nostra.

La turismofòbia és una conseqüència de l’enorme èxit del sector turístic espanyol i no només no l’hem d’abandonar sinó que no podem renunciar al 13% del producte interior brut que aporta aquest sector econòmic. Als anys seixanta el conjunt de l’economia espanyola es va industrialitzar i aviat van començar les queixes per les derivades negatives d’aquest fet: contaminació de rius, sorolls i pudors, creixement urbanístic descontrolat i baixos salaris industrials. Això també va generar industria fòbia de la qual va néixer el moviment ecologista, però la societat no va permetre el tancament massiu d’indústries sinó que va cercar solucions pràctiques. Avui en dia la contaminació industrial o ha desaparegut o s’ha reduït considerablement, les zones industrials als afores de les àrees residencials han millorat la qualitat de vida dels nostres barris i pobles i els salaris del sector industrial estan per sobre de la mitjana. El mateix hem de fer amb els problemes derivats del turisme de masses. Vegem alguns exemples. Els salaris del sector turístic són baixos i la temporalitat molt elevada. Pocs pares aconsellarien als seus fills fer estudis mitjans o superiors en aquest sector llevat que tinguin negocis propis. El resultat és que la mà d’obra del país renuncia a treballar-hi excepte alguns joves que ho veuen com una solució temporal. Ara bé, el turisme és una experiència i aquesta es basa en el tracte a les persones. Com podem afirmar que el personal del sector turístic no necessita estar qualificat quan els idiomes, el bon tracte al públic o les tècniques de treball del sector són complexes? Quant costa formar un bon guia turístic, un bon cuiner, un bon cambrer, un bon netejador d’habitacions o un bon recepcionista? Els salaris del sector han de pujar i llavors no hi haurà escassetat de treballadors i la seva qualificació augmentarà. D’altra banda, tot i que ja no és estrany veure turistes als nostres carrers durant tot l’any, les temporades són massa curtes. S’ha de potenciar el turisme de baixa temporada amb turisme esportiu, gastronòmic o cultural i deixar de promocionar el de sol i platja.

Una última reflexió polèmica. S’ha demonitzat el sector de les vivendes d’ús turístic -les comercialitzades per Airbnb i similars- com a responsables de l’alça dels lloguers de l’habitatge residencial tradicional. Sense negar que això hagi pogut afectar a alguns barris i pobles costaners com Pals (15,4%) i Cadaqués (14,4%), el seu escàs volum global de tot just un 1,3% de les vivendes espanyoles de cap de les maneres justifica aquella presumpta responsabilitat que més aviat hauríem de cercar en la passivitat de les administracions públiques en la construcció d’habitatge públic de lloguer i de compra o bé en la inseguretat en la seva tinença efectiva (ocupacions i inquiocupacions). D’altra banda, molts dels habitatges d’ús turístic són segones residències que els seus propietaris aprofiten per aconseguir rendibilitzar-les millor i que en cap cas mai aniran a parar al mercat de lloguer residencial tradicional. I per últim, la majoria d’ells són propietat de particulars que l’utilitzen com a mitjà per a conservar i capitalitzar els seus estalvis. Aquests propietaris són del país i reinverteixen els beneficis en els nostres pobles i ciutats, tot el contrari de molts hotels que són propietat de cadenes hoteleres estrangeres -o mallorquines!- que alhora ho són de grans fons d’inversió nord-americans, europeus o àrabs. Promocionar el creixement de la planta hotelera i combatre el lloguer de vivendes d’ús turístic és equivalent a donar suport a la colonització de l’economia catalana per part de l’oligarquia estrangera i voler arruïnar a la petita burgesia i a les classes mitjanes autòctones.