Una de romans

Les pel·lícules de romans sempre estan de moda i es podria afirmar que cada generació té la seva superproducció de referència. Diria que l’última ha estat “Gladiator” que ja té 24 anys així que ja va sent hora que Hollywood es posi les piles i vagi preparant el film de romans per a la generació Z, la d’aquest mil·lenni. És clar que una cosa són les pel·lícules de romans i una altra de molt diferent és la història de Roma. En aquest sentit, i sense sortir de l’àmbit dels clàssics, seria aplicable el mite de la caverna del filòsof Plató: els films de romans són l’ombra de la veritable història de Roma. S’assemblen? Sí, però no són el mateix.

Una cosa similar es podria dir de la representació de soldats romans que es passegen pels nostres carrers acompanyant aquest teatre religiós popular -ho dic amb el màxim respecte- que són les processons de Setmana Santa. A comarques gironines tenim uns quants grups d’aquests armats com els de Banyoles, Besalú, Sant Hilari de Sacalm o Verges, entre d’altres. Els Manaies de Girona són els més antics amb uns orígens que es remunten a 1751 i juguen amb avantatge perquè, és clar, no és el mateix baixar per les escales de la catedral que evolucionar per qualsevol dels nostres carrers. Un dels últims grups en formar-se ha estat la dels Manaies de Blanes  que ja tenen més de vint anys i que a més d’acompanyar els passos de Setmana Santa, participen en moltes altres activitats dins i fora del seu municipi perquè va néixer amb un esperit més historicista que altres colles similars. La seva última aventura ha estat participar en els actes commemoratius de la fundació de Roma. Vull imaginar-me’ls embarcats en un petit vaixell costejant el mar Mediterrani i  fent l’últim tram del port d’Òstia a Roma per una calçada caminant amb sandàlies i carregant tota la impedimenta abans de l’entrada triomfal a la Ciutat Eterna i no viatjant en autobús o en avió. Seguint amb el mite de la caverna, ara estem més a la vora de la sortida de la cova i les ombres cada vegada s’assemblen més a la veritat, però tampoc ho són.

Per conèixer la veritable cultura romana hem d’anar a les fonts primàries i d’aquestes en tenim un munt a Catalunya. No endebades Empúries va ser on primer van desembarcar els romans a la península Ibèrica amb l’objectiu d’atacar la rereguarda d’Anníbal que feia i desfeia per tota la península Itàlica mentre Roma només podia fer més que refugiar-se darrere de les seves muralles. Amb aquesta jugada mestra acabaren vencent als cartaginesos i, de pas, començaren a conquerir la seva primera colònia fora del que avui coneixem com a Itàlia. Catalunya és, doncs, terra de romans i les seves restes nombrosíssimes. De nou hem de referir-nos a Empúries com a gran referent a les nostres comarques, però la prioritat allà és el món grec perquè a diferència dels seus successors les restes hel·lenístiques són escassíssimes a la península Ibèrica i està totalment excavada, no com l’annexa ciutat romana que la multiplica en extensió. Cal dir que l’audioguia del jaciment arqueològic és exquisida i combina a la perfecció rigor, humor i ironia. A més, ara l’“excés” de pedres s’ha compensat amb un espai de realitat virtual que ajuda a interpretar la història a través d’una representació fidedigna de la realitat clàssica de fa, segle amunt, segle avall, 2500 anys, perquè el que ha sobreviscut al pas del temps és només l’ombra física del que va ser, però no la realitat en si mateixa.

A Blanes, després de mig segle pensant que si sí o que si no, finalment han decidit estudiar i recuperar les restes romanes de l’antiga Blanda, al turó dels Padrets. L’indret és al mig de la ciutat en una posició elevada que domina el paisatge de la platja de Blanes, sa Palomera i la platja de s’Abanell. És un espai ensalvatgit i encara queda molta feina per desenterrar i estudiar les seves restes, però l’excavat fins ara promet. Quan acabi la fase arqueològica començarà una altra també molt important: la seva exposició per gaudi i formació dels escolars i dels adults. Llavors, les autoritats blanenques tindran molt fàcil amb qui inspirar-se per treure el màxim profit perquè ben a la vora tenen magnífics exemples. Em refereixo, és clar, a la vila romana dels Ametllers, a Tossa de Mar, i al discret poblat iber d’època romana del Turó Rodó del qual voldria destacar la reproducció de dos habitatges fets amb els mateixos materials i tècniques que les originals amb els quals podem fer-nos una idea fefaent de com vivien els nostres avantpassats. Ara bé, si els futurs responsables de posar en valor les restes arqueològiques d’algun indret arqueològic volen inspirar-se sens dubte que han d’anar al Museu Romà de Premià de Mar, a la comarca del Maresme. Es tracta de les restes d’un edifici singular de planta octogonal en mig del que havia estat una gran explotació agrària de les darreries de l’Imperi romà la finalitat del qual era merament representativa del poder del seu propietari. Aquí s’organitzaven recepcions -o festes, si es vol dir així- pels seus convidats. A l’excepcionalitat de l’edifici s’ha d’afegir una presentació excel·lent. De fet, s’anuncia com una experiència immersiva i està plena de personatges i projeccions que expliquen la història de l’indret i fan valdre les grans troballes allà conservades com, per exemple, un mosaic de grans dimensions. En aquell espai fosc i soterrat sota una gran llosa de formigó sobre la qual circulen els vehicles, acompanyat per una amable guia que obria el pas per un laberint de passadissos i assaborint tota aquella inversió econòmica en cultura, vaig preguntar: “Ve molta gent a visitar el museu?”. “Sincerament, no gaire”, em va respondre. “Aquesta tarda només ha vingut vostè”.

La veritat ens farà lliures, va dir un contemporani de l’emperador Claudi anomenat Jesús de Natzaret, però en aquell moment hauria preferit quedar-me a la caverna de l’exposició, a les fosques, gaudint de la representació d’aquelles veritats arqueològiques i somiant que fora el món és perfecte, que la Idea triomfa i que la cultura interessa a les masses.